No siguis imbècil. No compris aquest gos.

Aquest últim mes ens han arribat moltes trucades de persones que ‘ens oferien’ el seu gos perquè… “borda molt”, “no podem fer-nos càrrec”, “m’acabo de divorciar”… (posa-li aquí qualsevol argument que se’t passi pel cap, per increïble que et sembli).
“Amb vosaltres estarà molt bé …”, ens diuen, “És un bon gos però …”

Jo he sentit des de “Em va costar 700 euros però amb 100 o 200 euros em conformaria” a “Bé, si cal xiparlo i esterilitzar-lo, això ho paga el que l’adopti, no?”.
Pura mercaderia.

Què els dius a aquesta gent? Estem en mons diferents, i quan intentes entendre el problema i els ofereixes solucions t’acabes adonant que no volen escoltar-te i que ja tenen la decisió presa: “No vull el gos”.


Arturo Pérez Reverte és, entre altres coses, escriptor, periodista i membre de la Reial Acadèmia Espanyola. Les seves idees i la seva forma d’expressar-les (ell mateix diu que ‘es despatxa a gust’) li han fet guanyar seguidors i detractors a parts iguals. Però això a ell li és igual.

Arturo Pérez Reverte és un gran amant dels gossos; us deixem una columna publicada a la revista XLSemanal. Es va publicar per Nadal però el missatge és vàlid per a tot l’any.

 

No siguis imbècil. Ni desaprensiu. No facis possible que d’aquí a uns mesos alguns ens recordem de la teva mare al creuar-nos amb el resultat de la teva indiferència i la teva estupidesa. Pensa-ho molt abans de donar el pas irreversible; de complicar-te una vida que després pretendràs solucionar pel camí més fàcil. Encara pots evitar-ho. Impedir que et menyspreem, i fins i tot menysprear-te a tu mateix quan et miris al mirall. Ja sé, de tota manera, que l’automenyspreu és relatiu. Tard o d’hora, fins i tot amb les majors atrocitats a la motxilla, sempre ens en sortim per enginyar coartades, justificacions. Conec pocs que, facin el que facin –des de feines elementals fins carregar-se al proïsme–, no acabin dormint com un tronc després d’uns pocs exercicis de teràpia personal. Així i tot, permet-me que t’ho expliqui abans que passi, primer, i després se’t oblidi. Resumint: intenta no convertir-te, innecessàriament, en un fill de la gran puta.

Sé que els teus nens volen un gos. Que els fa una il·lusió enorme i et donen la matraca des de fa molt. Que la teva filla, per exemple, et fa bavejar quan t’abraça i demana una mascota. O que t’acabes de separar de la teva legítima, i creus que regalant-li a la criatura un animal, i passejant amb ell els caps de setmana, podràs recuperar el terreny perdut, o no perdre’l en el futur. Hi ha mil raons, suposo. Un munt de circumstàncies per les quals has pensat comprar un gos per als teus fills. O per la teva dona. Potser per a tu mateix.

Deixa’m explicar-te, perquè d’això en sé alguna cosa. He tingut cinc gossos, així que calcula. I no hi ha res al món com ells. No hi ha companyia més silenciosa i grata. No hi ha lleialtat tan commovedora com la dels seus ulls atents, les seves llepades i la seva tòfona propera i humida. Res tan sorprenent com l’extrema perspicàcia d’un gos intel·ligent. No hi ha millor alleugeriment per a la malenconia i la soledat que la seva companyia fidel, la seguretat que moriria per tu, sacrificant-se per una carícia o una paraula. He dit moltes vegades que cap ésser humà val el que un bon gos. Quan un de nosaltres mor, no es perd gran cosa. La vida em va donar aquesta certesa. Però quan desapareix un gos noble i valent, el món es torna més fosc. Més trist i més brut.

És molt possible, naturalment, que encertis. Que, després de pensar-ho bé, prenguis la decisió i assumeixis les conseqüències amb feliç resultat. Que comprar un gos per als teus fills, per la teva dona o per a tu sigui un encert. Que la seva companyia canviï la vostra vida per bé. Que us faci més conscients de certes coses. Sovint, un gos acaba fent-te millor persona. Et fa sentir coses que abans no senties. No obstant això, no sempre és així. Un gos al lloc inadequat pot tornar-se un drama. Una incomoditat per a tu i els teus. I una tragèdia per a ell.

Permet-me imaginar el que podria ocórrer. Que vagis a la botiga, escullis un gosset deliciós, i això et valgui crits d’alegria i petons familiars. No hi ha res tan simpàtic com un cadellet. Al principi tot seran incidents graciosos i situacions tendres. Després, si vius en un pis petit o un lloc inadequat, les coses poden ser diferents. Un gos exigeix cures, despeses, passejos, neteja, menjar. No apareix i desapareix quan convé. És un membre de la família amb drets i necessitats, que exigeix pensar en ell quan es planegen vacances, i fins i tot una simple sortida al cinema o a un restaurant. A això afegeix-li l’educació. Un gos mal educat pot convertir-se en un malson familiar i social. A més, cada un, com les persones, té el seu caràcter. Punt de vista i maneres. Això exigeix un respecte que no tots els humans som capaços de comprendre.

A hores d’ara, ja saps on vaig a parar. Si ets d’aquesta matèria miserable de la qual estem fets bona part dels éssers humans, acabaràs abandonant-lo. Un viatge en cotxe a un camp llunyà, una benzinera, una cuneta. Obrir la porta perquè baixi i seguir el teu camí, accelerant sense atendre els lladrucs del gos que correrà darrere del teu cotxe fins a quedar exhaust, desorientat, incapaç de comprendre que el seu món acaba de trencar-se per sempre. La resta no cal que t’ho detalli, ja ho saps de sobres: ell mai ho faria, i tot això. Els nens preguntant on és el gosset, papi, i tu escoltant encara aquests lladrucs que deixaves enrere. Avergonyit de tu mateix, o potser no. Ja he dit abans que un tret del perfecte fill de puta és fer-s’ho venir bé perquè els seus actes acabin per no avergonyir-lo en absolut. Així que vaig a demanar-te un favor. Per tu, per mi, pels teus fills. Abans d’anar a la botiga de mascotes, mira’t al mirall. I si no et convenç el que veus, millor els compres un peluix.